Imagineu-vos en una gran bombolla, una bombolla que us permet veure tot el que hi ha al vostre voltant. A l’altre banda d’aquesta bombolla, teniu un grup d’amics jugant entre ells a un joc que us encanta. A la vostre mà teniu una agulla molt molt fina, una agulla amb la que tan sols tocant la bombolla, aquesta petaria i podríeu sortir a jugar. El problema és que no sabeu què heu de fer amb aquesta agulla, com utilitzar-la correctament, per aconseguir sortir de la bombolla.
Això ens portaria a una bifurcació de camins, quedar-nos quiets, dins la bombolla, sols i aïllats de la resta de companys, o apropar-nos a ells sense sortir de la bombolla, que ens impedirà mantenir una bona interacció amb ells.
Els nens i nenes amb TEA solen sentir-se així, atrapats dins de la falta de mecanismes tant lingüístics com socials, que no els permeten comunicar-se correctament amb els altres i que, per tant, els porten a aïllar-se voluntàriament del grup, o que provoquen que la resta s’aïlli d’ells.
Per tal d’iniciar una interacció, es necessari saber que es vol dir i com es pot dir. En el cas dels nens i nenes amb TEA, aquest mecanisme no sorgeix de manera espontània, el que origina una actitud passiva. Els nens i nenes amb falta total o molt elevada de llenguatge, davant d’aquesta dificultat i de la falta d’eines per fer-hi front, s’aïllen i deixen de buscar aquesta interacció amb l’altre.
Com hem dit anteriorment, hi ha nens i nenes amb TEA que sí desenvolupen llenguatge i que, per tant, sí tenen la capacitat, a nivell de parla, de relacionar-se amb els seus iguals. Fins i tot, a vegades, no tenen problemes amb prendre la iniciativa i interaccionar amb els altres.
No obstant això, la dificultat sorgeix en que, tot i tenir el llenguatge i la intencionalitat de socialització, aquest disposa de certes alteracions, que provoquen que sigui el voltant qui acabi aïllant-lo.
Algunes d’aquestes alteracions en el llenguatge poden ser alteracions en el ritme, entonació o èmfasi de la parla, donant-li una qualitat monòtona i plana o amb canvis estranys, ecolàlies i verborrees (parla descontrolada sense pauses per escoltar a l’altre, molts cops sense controlar el que es diu i sense un límit que permeti interactuar amb els altres), verbalitzacions dels seus pensaments, inversions pronominals, temes de conversa molt específics i restringits, dificultats en la comprensió de bromes i dobles sentits, correcció dels altres , frases ofensives, etc.
L’aparició d’aquestes alteracions dins de la interacció amb les altres persones, juntament amb dificultats en altres camps (com la comunicació no verbal), són les que poden portar a que la resta es cansin i l’aïllin.
Així doncs, com podem ajudar a aquests nens i nenes a petar aquesta bombolla? Donant-los l’agulla! Està en les nostres mans facilitar-los les eines necessàries per fer front a aquestes dificultats.
En el cas de falta total o molt elevada de llenguatge, proporcionant-los vies alternatives de comunicació, com per exemple mitjançant pictogrames o, fins i tot, signes. Aquests canals alternatius de comunicació els hi obren les portes a la possibilitat de fer demandes, interaccionar amb l’altre i expressar-se lliurement dins d’aquell sistema establert.
En el cas de nens amb capacitat de llenguatge amb alteracions significatives, hem de facilitar pautes de conducta i comunicació, per superar aquestes dificultats i desenvolupar una interacció fluida i positiva per ambdues parts. Ajudar-los a entendre l’entorn, les normes dins de la conversa, els diferents tons de veu i el seu significat, filtrar la verbalització de pensaments i adequar-ho al context, sortir dels seus temes d’interès i conèixer els dels companys i amics, respectar els torns de paraula… Tot això ho podem treballar in situ, per exemple, al parc, donant-li idees sobre què pot preguntar o què pot dir al apropar-se a un grup de nens per jugar, o creant situacions imaginàries en les que treballar totes aquestes eines en diferents escenaris, per exemple, mitjançant el role playing, descripcions de situacions amb diferents respostes d’actuació i saber escollir l’adequada, entre d’altres.
Hem d’entendre que tot allò que a nosaltres ens sembla bàsic i natural, per ells és un tot un món desconegut que els hem d’ajudar a explorar, amb moltes ganes, paciència i amb una actitud comprensiva i sobre tot, positiva.
Si us ha agradat aquesta entrada podeu comentar les vostres opinions i suggeriments, així com compartir-ho a les diferents xarxes socials per fer-ne difusió.
L’Equip de psicòlegs de l’Associació TEAMAR
Fonts de les imatges:
Imaginaros en una gran burbuja, una burbuja que os permite ver todo lo que hay a vuestro alrededor. Al otro lado de esta burbuja, tenéis un grupo de amigos jugando entre ellos a un juego que os encanta. En vuestra mano tenéis una aguja muy muy fina, una aguja con la que tan solo tocando la burbuja, esta petaría y podríais salir a jugar. El problema es que no sabéis que debéis hacer con esa ajuga, como utilizarla correctamente, para conseguir salir de la burbuja.
Esto nos llevaría a una bifurcación de caminos, quedarnos quietos, dentro de la burbuja, solos y aislados del resto de compañeros, o acercarnos a ellos sin salir de la burbuja, que nos impedirá mantener una buena interacción con ellos.
Los niños y niñas con TEA, suelen sentirse así, atrapados dentro de la falta de mecanismos tanto lingüísticos como sociales, que no les permiten comunicarse correctamente con los demás y que, por lo tanto, les llevan a aislarse voluntariamente del grupo, o que provocan que el resto se aísle de ellos.
Para iniciar una interacción, es necesario saber que se quiere decir y como se puede decir. En el caso de los niños y niñas con TEA, estos mecanismos no surgen de manera espontánea, lo que origina una actitud pasiva. Los niños y niñas, con falta total o muy elevada de lenguaje, ante esta dificultad y la falta de herramientas para hacerle frente, se aíslan y dejan de buscar esta interacción con el otro.
Como hemos dicho anteriormente, hay niños y niñas con TEA que sí desarrollan lenguaje y que, por lo tanto, si tienen la capacidad, a nivel de habla, de relacionarse con sus iguales. Incluso, a veces, no tienen problemas para llevar la iniciativa e interaccionar con los demás.
A pesar de ello, la dificultad surge en que, aunque tienen lenguaje y la intencionalidad de sociabilización, este dispone de ciertas alteraciones, que provocan que sean los demás quien acabe aislando.
Algunas de estas alteraciones en el lenguaje pueden ser alteraciones en el ritmo, entonación o énfasis del habla, dándole una calidad monótona y plana o con cambios extraños, ecolalias y verborreas (habla descontrolada sin pauses para escuchar al otro, muchas veces sin controlar lo que se dice y sin un límite que permita interactuar con los demás), verbalizaciones de sus pensamientos, Inversiones pronominales, temes de conversación muy específicos y restringidos, dificultades de comprensión de bromas y dobles sentidos, corrección de los demás, frases ofensivas, etc.
La aparición de estas alteraciones dentro de la interacción con otras persones, junto con dificultades en otros campos (como la comunicación no verbal), son las que pueden llevar a que el resto se cansen y lo aíslen.
Así pues, ¿cómo podemos ayudar a estos niños y niñas a petar esta burbuja? ¡Dándoles la aguja! Está en nuestras manos facilitarles las herramientas necesarias para hacer frente a estas dificultades.
En el caso de falta total o muy elevada de lenguaje, proporcionándoles las vías alternativas de comunicación, como por ejemplo mediante pictogramas o incluso signos. Estos canales alternativas de comunicación les abren las puertas a la posibilidad de hacer demandes, interaccionar con el otra y expresarse libremente dentro de ese sistema establecido.
En el caso de niños con capacidad de lenguaje con alteraciones significativas, tenemos que facilitar pautes de conducta y comunicación, para superar estas dificultades y desarrollar una interacción fluida y positiva para ambas partes. Ayudarlos a entender el entorno, las normes dentro de la conversación, los diferentes tonos de voz y su significado, filtrar la verbalización de pensamientos y adecuarlo al contexto, salir de sus temes de interés y conocer el de sus compañeros y amigos, respetar los turnos de palabra… Todo esto lo podemos trabajar in situ, por ejemplo, en el parque, dándole idees sobre lo que puede preguntar o que puede decir para acercarse a un grupo de niños para jugar, o creando situaciones imaginarios en las que trabajar todas estas herramientas en diferentes escenarios, por ejemplo, mediante el role playing, descripciones de situaciones con diferentes respuestas de actuación y saber elegir la adecuada, entre otras.
Debemos entender que todo eso que a nosotros nos parece básico y natural, para ellos es todo un mundo desconocido que tenemos que ayudarlos a explorar, con muchas ganes, paciencia con una actitud comprensiva y sobre todo, positiva.
Si os ha gustado esta entrada podéis comentar vuestras opiniones y sugerencias, así como compartir-lo en las diferentes redes sociales para hacer difusión.
El Equipo de psicólogos de la Asociación TEAMAR.
Fuentes de las imágenes:
Comentaris recents