Avui en dia la línia que separa el que es pot dir del que no es pot dir es troba bastant difusa. La comunicació en la nostra societat ha evolucionat molt al llarg del segle XX, tant a nivell de forma, de contingut com de mitjans. Així, en les últimes dècades hi ha hagut grans canvis sobre el que socialment està ben vist explicar, a qui es pot explicar i a través de quin canal de comunicació.
Si ens situéssim als anys 20, per exemple, veuríem que no se’ns permetria tenir gaires espais amb amics o familiars per parlar sobre els nostres sentiments de forma còmoda i agradable. Tampoc se’ns permetria expressar com ens afecten algunes situacions o certes conductes d’altres persones. Hauríem d’aprendre a callar per seguir les normes implícites de la interacció social d’aquell moment. Possiblement tindríem la sensació que hauríem d’estar pensant tota l’estona què es pot dir i què no, fins on deixar anar la sinceritat i fins on maquillar el que penso per poder seguir amb el que aquestes regles no escrites estableixen.
Amb els anys tot això ha anat canviant (i per sort!). Dins les famílies, els cercles d’amistat i, fins i tot, en contextos de caire laboral, es considera molt positiu i molt necessari expressar els nostres sentiments i defensar les nostres opinions. D’aquesta manera la sinceritat ha anat adoptant poc a poc un rol principal dins d’aquesta obra de teatre que anomenem socialització. Tant que fins i tot de vegades agafa massa protagonisme i ens oblidem que existeixen aquestes normes socials. I, ei, encara existeixen i s’han preservar!
Cal trobar l’equilibri entre el que es pot dir i el que no. I aquí hi juga un paper fonamental el gran oblidat: el filtre social. No hi ha guies ni estadístiques que ens permetin saber amb exactitud quines normes socials són les correctes, ni quan s’ha d’utilitzar aquest filtre. Però sí que existeix un aprenentatge que anem fent des de ben petits sobre què es pot dir i què no, ja sigui a través del modelatge dels nostres referents, per la nostra experiència o per explicacions que ens han pogut fer els adults. Per tant, quan ens ve un pensament al cap, el filtrem abans que surti per la boca en forma de comentari, fent-nos un seguit de preguntes: és adequat? Puc dir-ho d’una forma més correcta? Puc canviar-lo per un altre per intentar no ferir a les altres persones? És millor que no digui res? Per poder-nos preguntar ara tot això, hem estat entrenant-ho durant molts anys, hem ficat la pota fins al fons i d’altres vegades hem rebut comentaris que no ens han agradat. Tot plegat ens permet ser uns experts en l’ús d’aquest filtre i, pràcticament, sense adonar-nos-en.
No obstant, tal i com comentàvem més amunt, el tipus d’informació que es permet donar, com donar-la i a qui fer-ho és quelcom que amb el temps ha anat evolucionant i les línies es troben bastant difuses. Per això és habitual trobar-nos en situacions en què voldríem expressar alguna cosa o donar un argument sobre algun tema, però dubtem sobre si fer-ho o no per por a pixar fora de test. D’altres vegades veurem clar que podem expressar-ho però al fer-ho utilitzarem un estil de comunicació més aviat agressiu que ens crearà un conflicte que després caldrà solucionar.
Per tant, aquest sistema de comunicació basat en normes socials implícites que tots seguim no és tan fàcil d’utilitzar com sembla d’entrada. I si ja és bastant complicat d’entendre, d’integrar i d’utilitzar en tots els nostres contextos socials per la majoria de persones, imagineu com ha de ser viure sense haver après com funciona aquest filtre social. Uau, molt difícil, oi? Com de perduts ens trobaríem en un món en què no entenguéssim les normes socials implícites, ni quines són, ni quina finalitat tenen?
Doncs això és exactament el que els passa a les persones amb TEA. Tenen grans dificultats per identificar quan estan sent inadequades amb els seus comentaris, donat que els costa discernir entre allò que es pot dir i el que no en certes situacions. No han pogut aprendre totes aquestes normes socials de forma implícita i és per aquest motiu que sovint es troben perduts o no acaben d’entendre què està passant al seu voltant.
Moltes famílies ens expliqueu situacions en què els vostres fills/es han pogut donar la seva opinió o han expressat com s’han sentit i això els ha causat molts conflictes o malentesos. Ells/es al parlar sense filtre no estan dient cap mentida, al contrari, estan dient coses que molts podem estar pensant també. En aquest sentit creiem molt necessari ajudar-los a entendre de forma explícita tot el que hem anat aprenent nosaltres de forma implícita: explicar-los que és molt lícit que pensin allò que expressen però que cal un filtre per poder-ho comunicar i que de vegades cal maquillar el que volem dir per no ferir a la persona a qui ens dirigim. És a dir, hem d’ensenyar-los a analitzar les diferents situacions socials que es van trobant per tal que puguin descobrir per sí mateixos com pot repercutir el seu discurs a la persona que tenen davant.
Per últim, volíem acabar l’article d’avui amb dues preguntes:
T’has plantejat mai amb qui, de quina forma i a través de quins canals engegues el filtre social? I en quin grau ho fas?
Esperem que us hagi agradat aquest article i que us hagi semblat d’utilitat! Si ha estat així compartiu-lo i doneu LIKES!!
Ens veiem el proper juernes!
L’Equip de psicòlegs i psicòlogues de TEAMAR
Comentaris recents