Educar, avui, és complicat. Més complicat que difícil. Sobretot perquè les maneres de fer d’abans no es poden aplicar de manera automàtica a un món canviant i tan divers. Els nens/es amb TEA viuen els canvis d’una manera molt més intensa que els altres, necessiten una estructura per poder sentir-se segurs en el seu dia a dia.

Ara bé, com podem posar un límit per tal de no semblar autoritaris i poder mantenir una harmonia durant la convivència? Doncs us explicarem unes petites pautes, que no es podran aplicar de igual manera a tots els nens/es, perquè cadascun és un món diferent, i aquí està la màgia de la diversitat, però si que pot servir de guia.

  • Pel que fa a la primera infància (0-6 anys), és important que tinguin des d’un inici uns horaris d’àpats, d’oci i d’anar a dormir, i a ser possible no fer gaires canvis al respecte.
  • És important que la conducta incorrecte se li corregeixi en el moment i se li doni una explicació curta i directe del motiu pel qual se’ls hi està dient que està malament. D’aquesta manera evitem respostes com: “perquè ho dic jo”, perquè jo mano i punt”., ja que amb aquest tipus de respostes es generen dinàmiques de rivalitat i de poder que dificulten la relació entre pares i fills, si estiguéssim realitzar el límit en el context familiar. És important poder anticipar quina serà la conseqüència que se li aplicarà abans de fer-ho, per tal de donar marge de correcció.
  • Com s’ha esmentat anteriorment les consignes han de ser curtes i directes, si els volem fer una reflexió molt llarga és probable que els hi costi més prestar atenció.
  • Seguint amb l’exemple de l’àmbit familiar, és molt important que quan se li estigui corregint alguna conducta no es faci de punta a punta de la casa. S’ha de procurar crear l’espai i la proximitat adequada per marcar el límit. Perquè si no ho fem així pot passar que no estiguin atents al que se’ls hi esta dient perquè estan més pendents del que estan fent en el moment i no poden connectar amb el que se’ls hi diu. Per tant, se’ls ha d’anar a buscar allà on estiguin, buscar el contacte ocular, preguntar si estan escoltant, i un cop està creada la situació, explicar què es vol corregir de la conducta i perquè està mal feta. Un cop s’ha acabat l’explicació sempre va bé preguntar si ho han entès i què n’opinen sobre el que se’ls hi ha dit, perquè d’aquesta manera també se’ls fa partícips.
  • Un punt imprescindible per aplicar amb coherència el límit és: Per una banda, mantenir-lo i, per un altra, explicar com han de millorar la seva conducta, de quina manera ho han de fer, ja sigui per recuperar el que se’ls ha retirat o bé perquè es resolgui el conflicte.
  • El reforç positiu, és el gran aliat dels límits perquè dona importància a les coses bones que fan.
  • Finalment per fomentar la seva estructura en el seu dia a dia és una bona idea poder crear un suport visual entre tots, pares i fills, i crear com un horari amb tasques concretes i el que s’ha de fer en cada moment. És important que el fill pugui participar en la creació de la rutina, per donar-li un paper i un rol dins de la dinàmica.

Hi ha un punt troncal perquè els límits puguin sorgir efecte en els nostres noies/es dins del context familiar: Mares i pares, heu de ser un equip i anar a la una en totes les decisions, us assegureu l’èxit!”.

Esperem que us hagi sigut útil aquesta publicació i… sobretot! Recorda que cada JUERNES tenim nous posts! No te’ls perdis!

Si t’ha agradat o creus que pot ajudar a algú, pots compartir-ho al Facebook, Twitter i donar-nos un súper LIKE!

Equip de psicòlegs de l’Associació.

Font de la imatge: Pixabay.com