“Mentre el Pau fa els deures de l’escola amb l’ajuda del seu pare, aquest li diu que quan acabi podran posar-se a jugar al que ell vulgui, però que abans és important acabar la feina de l’escola. Des d’aquest moment, tot i que en Pau té el quadern de mates sobre la taula i el llapis a la mà, no pot evitar bombardejar al seu pare amb un seguit de preguntes sobre el que faran després: si podria ser aquest joc o aquell, quanta estona jugaran, com ho faran si durant el joc passa quelcom, etc. El seu pare el reorienta de nou cap als deures, però en pocs segons comprova que en Pau no està concentrat en les matemàtiques, i encara menys quan el nen torna a fer una pregunta relacionada amb el que faran després.”  

Què passa aquí? No seria millor acabar abans la feina i després centrar-nos en jugar?

Tot i que potser molts dels nostres nens/es amb TEA respondrien afirmativament a aquesta pregunta, un cop arriba el moment de fer-ho, no poden evitar parlar del tema joc o de qualsevol altre tema del seu interès.

I a què és degut això?

Doncs al seu “famós” pensament repetitiu. Al igual que succeeix en les conductes repetitives que ja hem vist anteriorment, on els nostres nens/es poden fer la mateixa acció o comportament diverses vegades per autoestimular-se o regular l’ansietat, amb el pensament repetitiu passa el mateix.

És important recordar i entendre que la seva intenció no és canviar de tema o fer-se pesats, el que passa és que aquesta nova idea que ha entrat a la seva ment ha ocupat tota la seva atenció i els hi és molt difícil deixar-la anar.

Segur que si us ha passat quelcom semblant heu pogut estar parlant amb el vostre fill o filla i de cop i volta, ell/a ha tornat a treure el tema “prohibit”, com si fins ara no ens estigués escoltant. No és que no escolti, sinó que li resulta molt feixuc deixar aquest pensament, és com si s’encallés i entrés dins d’un bucle amb aquest únic pensament.

I perquè diu o fa que SÍ amb el cap quan en realitat no deixa de pensar en el que l’interessa? Doncs com fem tots en algun moment del dia en que estem desconnectats i assentim sense posar atenció al que estem fent. La diferència és que a ells se’ls hi pot notar més que estan desconnectats.

I doncs, com sortim d’aquest laberint mental?

Abans que res, és vital armar-nos de paciència i comprensió. Recordem, els nostres nois/es s’han “perdut” momentàniament dins d’aquest tema que els captiva, així que si nosaltres no tolerem el seu ritme, encara serà més complicat trobar la sortida.

També és important que reconduïm el tema limitant aquests flaixos de pensament. Probablement, el nen o nena voldrà intervenir novament o demanarà parlar sobre això, li hem de dir ferms, però sense ser durs, que ara no és el moment o que ara estem fent una altre cosa.

És important intentar distreure al nen/a del seu pensament amb la tasca que volem que es posi a fer. Per exemple, en el cas de les matemàtiques amb el que començàvem, podríem fer una pregunta sobre una operació o sobre com es fa el problema perquè la seva atenció es reorienti cap a aquesta matèria.

Com sempre, esperem que us hagi semblat interessant i pràctica aquesta publicació! El juernes vinent tindrem una entrada nova, no te la perdis!

Si consideres que pot ser útil per algú i t’ha agradat, pots compartir-nos amb els companys de feina, amics, i per les xarxes socials! I donar-nos un enorme LIKE!

Fins molt aviat!

L’equip de psicòlegs/gues de TEAMAR.

—————————————————————————————————————————————————

No me digas que sí, si no me escuchas!!

“Mientras Pau hace los deberes de la escuela con la ayuda de su padre, éste le dice que cuando termine podrán ponerse a jugar a lo que él quiera, pero que antes es importante terminar el trabajo de la escuela. Desde este momento, aunque Pau tiene el cuaderno de mates sobre la mesa y el lápiz en la mano, no puede evitar bombardear a su padre con una serie de preguntas sobre lo que harán después: si podría ser este juego o aquel, cuánto tiempo van a jugar, como lo harán si durante el juego pasa algo, etc. Su padre lo reorienta de nuevo hacia los deberes, pero en pocos segundos comprueba que Pablo no está concentrado en las matemáticas, y menos cuando el niño vuelve a hacer una pregunta relacionada con lo harán después. “


¿Qué pasa aquí? ¿No sería mejor terminar antes el trabajo y después centrarnos en jugar?
Aunque quizás muchos de nuestros niños/as con TEA responderían afirmativamente a esta pregunta, una vez llega el momento de hacerlo, no pueden evitar hablar del tema juego o de cualquier otro tema de su interés.
¿Y a qué se debe esto?
Pues a su “famoso” pensamiento repetitivo. Al igual que sucede en las conductas repetitivas que ya hemos visto anteriormente, donde nuestros niños/as pueden hacer la misma acción o comportamiento varias veces para autoestimularse o para regular la ansiedad, con el pensamiento repetitivo pasa lo mismo.

Es importante recordar y entender que su intención no es cambiar de tema o hacerse pesados, lo que pasa es que esta nueva idea que ha entrado en su mente ha ocupado toda su atención y les es muy difícil dejarla ir.
Seguro que si os ha pasado algo parecido habéis podido estar hablando con vuestro hijo o hija y de repente, él/ella ha vuelto a sacar el tema “prohibido”, como si hasta ahora no nos estuviera escuchando. No es que no escuche, sino que le resulta muy complicado dejar este pensamiento, es como si se encallara y entrara dentro de un bucle con este único pensamiento.
Y porque dice o hace que SÍ con la cabeza cuando en realidad no deja de pensar en lo que le interesa? Pues como hacemos todos en algún momento del día en que estamos desconectados y asentimos sin poner atención a lo que estamos haciendo. La diferencia es que a ellos se les puede notar más que están desconectados.

Y pues, como salimos de este laberinto mental?
Ante todo, es vital armarnos de paciencia y comprensión. Recordemos, nuestros chicos/as se han “perdido” momentáneamente dentro de este tema que los cautiva, así que si nosotros/as no toleramos su ritmo, todavía será más complicado encontrar la salida.

También es importante que reconduzcamos el tema limitando estos flashes de pensamiento. Probablemente, el niño o niña querrá intervenir nuevamente o pedirá hablar sobre esto, debemos decir con actitud firme, pero sin ser duros con ellos, que ahora no es el momento o que ahora estamos haciendo otra cosa.
Es importante intentar distraer al niño/a de su pensamiento con la tarea que queremos que se ponga a hacer. Por ejemplo, en el caso de las matemáticas con el que empezábamos, podríamos hacer una pregunta sobre una operación o sobre cómo se hace el problema para que su atención se reoriente hacia esta materia.
Como siempre, esperamos que os haya parecido interesante y práctica esta publicación!

El próximo juernes tendremos una nueva entrada, no te la pierdas!
Si consideras que puede ser útil para alguien y te ha gustado, puedes compartirlo con los compañeros de trabajo, amigos, y por las redes sociales! Y darnos un enorme LIKE!
Hasta pronto!

El equipo de psicólogos/as de Teamar.