Actualment 1 de cada 88 nens està afectat per un Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) seguint dades del CDC (Centre per al control i la prevenció de malalties). Comparat amb anterioritat, la prevalença d’aquest trastorn està augmentant a passos de gegants, així que no ens sorprèn que cada vegada hi hagi més professionals especialitzant-se en aquest àmbit tan interessant i alhora difícil de comprendre.
Els patrons de comportaments repetitius que solen tenir les persones amb TEA es basen en una preocupació inusual o molt intensa cap a un interès o objecte; una adhesió aparentment inflexible a rutines o la necessitat de fer rituals per realitzar una activitat determinada, tenint aquest ritual cap funcionalitat; manierismes motors estereotipats i repetitius (manierismes simples, complexos i estereotipias), així com una preocupació persistent per parts d’objectes.
Per a algú que compta amb un diagnòstic de TEA, l’entorn es pot tornar en moltes ocasions hostil, ja que el dia a dia està ple de demandes socials que no entenen a causa de les alteracions en la interacció social i de comunicació que mostren. Així doncs, quan el teu entorn et demana certes coses que no ets capaç de donar, l’ ansietat està a l’ordre del dia. Aquesta ansietat, es tradueix en totes aquestes respostes repetitives. Així mateix, aquestes respostes també es manifesten quan senten una emoció i es desborda, com per exemple passar d’estar content a eufòric.
Posem un exemple en nosaltres mateixos: imaginem que estem en el treball dempeus, esperant a que sigui el nostre torn per exposar davant de la resta de l’equip un projecte nou. El company que està exposant en aquest moment s’està allargant més del compte, així que comencem a posar-nos nerviosos pensant que no se’ns oblidi res, pensant quan acabarà el company i ens tocarà a nosaltres, així com pel judici que emetin els nostres companys quan estiguem exposant.
Davant d’aquesta situació, moltes persones realitzarien conductes tals com mossegar-se les ungles, moure la cama ràpidament (pivotarla una miqueta amb la punta del peu), uns altres començarien a notar-se les mans suades, amb una suor freda, i fins i tot alguns altres anirien caminant d’un costat a un altre de la sala, però fent poc recorregut, ja que no volem que ens vegin nerviosos. Això mateix és el que els succeeix a les persones amb TEA quan senten nervis i ansietat solament que les seves conductes són molt més vistoses, com aletejar (fer moviments a l’altura del tronc del cos semblats al batre de les ales dels ocells), fer manierismes de mans (moure els dits uns damunt dels altres) o fent rituals simples, com tocar 4 vegades la cremallera de la jaqueta, o més complexos com tocar primer el terra, després la taula i finalitzar tocant la persiana.
Podríem sumar a tot l’anterior l’adherència a rutines que adopten, així com la gran capacitat que tenen per realitzar tasques repetitives i monòtones o tenir un interès immens en alguna cosa i mai sortir d’aquest interès. En definitiva, tot són estratègies per aconseguir una estructura en el seu dia a dia que els rebaixi l’ansietat en un món que els costa comprendre.
Així doncs, si per ells pot resultar beneficiós realitzar aquestes conductes, per què és important intervenir en elles? Per l’impacte social que tenen. A ningú li sorprèn que algú es mossegui les ungles quan està nerviós però a un jove de 14 anys sí que li sorprendrà que el seu company de clase, entre classe i classe surti aletejant al passadís. Per evitar una exclusió per part dels seus iguals és important identificar quines conductes motores repetitives tenen i intentar adaptar-les al seu entorn perquè puguin rebaixar l’ansietat però d’una manera “socialment acceptada”.
El primer pas per a la intervenció és identificar quines situacions desencadenen aquestes conductes. Un bon registre ens podrà ajudar molt a identificar-les així com descobrir si s’estan donant per ansietat o per una mala gestió de les emocions, ja que l’excés d’alegria també pot desencadenar aquestes conductes.
Una vegada identificades, és molt important que no li donem una connotació negativa a aquella conducta que han realitzat, doncs hem de tenir en compte que no són conscients d’aquests moviments igual que no ho som nosaltres quan ens mosseguem les ungles. La millor manera per intervenir és mostrar-li conductes alternatives que l’ajudin a rebaixar l’ansietat de la mateixa manera. Per a això, es poden utilitzar tècniques com l’ encadenament, en la qual li anirem ensenyant la conducta alternativa per diferents passos fins que aconsegueixi arribar a la conducta alternativa final. Per exemple, si volem frenar l’aleteig, podem demanar-li que quan tingui ganes de fer-ho ho faci solament amb les mans sense els braços. Posteriorment, introduïm un altre canvi que podria ser demanar-li que l’aleteig no sigui a l’altura del tronc sinó que ho faci amb les mans darrere del cos fins a arribar a la conducta final, que podria ser moure els dits suaument dins de les butxaques de la jaqueta.
Finalment, recordar que és bàsic anar treballant la gestió de l’ansietat i intervenir a nivell soci-emocional, ja que moltes vegades una vegada identifiquen els seus estats d’ànim i d’ansietat i aprenen a regular-los, totes aquestes conductes es rebaixen, com ens passa a tots quan sabem què és allò que ens està succeint.
Comentaris recents