La Maria és una nena de 5 anys amb moltes ganes de comunicar-se amb el món i poder-li explicar tots aquells pensaments que ronden pel seu cap. Sovint no comprèn moltes coses del seu entorn i no pot ni sap com demanar ajuda per poder-ho entendre. No ha desenvolupat el llenguatge ni presenta intencionalitat comunicativa. Aquest fet crea en la Maria molta frustració i fa que sovint ho mostri a través de “rabietes” i malestar. Les persones que té al seu voltant no saben ben bé què li passa, ni tampoc saben com ajudar-la.
El professional que atén a la Maria, li ha informat a la seva mare d’un sistema de comunicació alternatiu i augmentatiu que és diu PECS (Sistema de Comunicació per Intercanvi d’Imatges) que la pot ajudar a comunicar-se d’una forma funcional. Tot i així, ella es planteja molts dubtes i té bastantes pors envers aquest sistema:
- Si fem servir aquest sistema, això voldrà dir que no desenvoluparà més el llenguatge?
- I si en lloc d’ajudar-la, ens interposem en el curs del seu procés evolutiu?
- Això ho sabrà generalitzar en tots els contextos en els quals es relaciona?
Es decideix fer una reunió conjunta amb l’escola i els professionals que treballen amb la Maria per valorar si compleix els criteris per utilitzar aquest sistema de comunicació, i així poder informar posteriorment a la seva família dels avantatges d’aquesta intervenció.
En les darreres entrades al blog us vàrem parlar sobre els Sistemes Augmentatius i Alternatius del Llenguatge (SAAC). En aquest cas, aprofundirem en el sistema de comunicació per intercanvi d’imatges PECS, desenvolupat per Frost i Bondy al 1985, basat en els principis de l’Anàlisi Aplicat de la Conducta i en el llibre de Skinner “La Conducta Verbal” (Frost i Bondy, 2002).
Aquest sistema va ser desenvolupat per aplicar-ho amb persones que presenten Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i altres trastorns de la comunicació social amb absència de llenguatge, amb l’objectiu de poder desenvolupar les seves habilitats comunicatives funcionals en els diversos contextos. L’ús del sistema PECS està basat en l’evidència científica, i ajuda a que els nens trobin un recolzament amb el qual siguin capaços de desenvolupar-se verbalment, podent així estructurar i conjugar frases, i en alguns casos arribar a desenvolupar el llenguatge (Frost i Bondy, 2002).
El sistema PECS consta d’un seguit de fases molt concretes, estandarditzades i consecutives d’intervenció. S’inicien amb l’intercanvi d’una imatge d’un objecte desitjat per part de l’infant a un “receptor comunicatiu”, amb el propòsit de rebre’l de forma immediata, obtenint així el primer acte comunicatiu. El sistema continua avançant mostrant la discriminació d’imatges fins arribar a crear oracions senzilles. En fases més avançades ja s’ensenya als infants a fer comentaris i contestar preguntes directes, aprenent així una varietat d’estructures gramaticals, relacions semàntiques i funcions comunicatives funcionals.
Abans d’aplicar aquest sistema és necessari avaluar i establir una jerarquia de preferència dels reforçadors del nen, és a dir, aquells objectes que són del seu interès i que el motivaran a començar a fer les seves primeres demandes.
Un cop realitzada aquesta primera avaluació ja es podrà començar a aplicar el PECS:
– Fase I (Com comunicar-se)
L’objectiu és que quan l’infant vegi el seu objecte preferit (reforçador), reculli la seva imatge i la proporcioni a l’entrenador. Conseqüentment se li proporcionarà a canvi l’objecte desitjat. En aquesta primera fase requereix d’un entrenador i una tercera persona (ajudant físic) que ajudi a l’infant a poder fer el gest d’agafar.
– Fase II (Distància i persistència)
El seu propòsit és que l’infant sigui capaç d’agafar la imatge que vol i moure’s cap a l’entrenador captant la seva atenció, per donar-li a la seva mà. Caldrà que ho generalitzi, en diferents distàncies, llocs i persones.
– Fase III (Discriminació d’imatges)
L’objectiu d’aquesta fase és que el nen demani els objectes desitjats, seleccionant entre les diferents opcions d’imatges la més apropiada, dirigint-se al receptor comunicatiu per tal de donar-li.
– Fase IV (Estructura de l’oració)
El seu propòsit és que l’infant comenci a demanar objectes que siguin presents o no, mitjançant l’ús d’oracions que s’iniciïn amb la imatge/símbol de “vull”.
– Atributs i vocabulari addicional
Consisteix en emprar l’ús d’atributs com colors, formes, mides, entre d’altres, a l’hora de fer peticions.
– Fase V (Respondre a: Què vols?)
L’objectiu en aquesta fase és que el nen demani espontàniament una varietat d’objectes i contesti a la pregunta “Què vols?”.
– Fase VI (Comentar)
En aquesta fase final, l’objectiu consisteix en que l’infant comenti coses sobre el seu entorn de forma espontània i com a resposta a una pregunta: Què vols? Què veus? Què tens? Què escoltes? Què és?
Totes aquestes fases descrites cal que es duguin a terme en tots els contextos on l’infant es desenvolupa, i que se’n faci un seguiment molt estandarditzat, amb l’objectiu final de que sigui autònom i utilitzi una llibreta de comunicació en tots ells. D’aquesta manera, infants com la Maria, tindran la possibilitat de poder comunicar-se i reduir així les conductes disruptives.
Esperem que aquesta nova entrada al blog hagi estat del vostre interès! Si voleu més informació sobre aquest tema podeu fer-nos-ho saber deixant els vostres comentaris.
No oblideu compartir aquesta publicació a les vostres xarxes socials!
Fins la propera!
L’equip de psicòlegs/gues de TEAMAR.
Font:
Frost, L. i Bondy, A. (2002). The picture Exchange Communication System Training Manual (2ª ed). Madrid: Pyramid.
____________________________________________________________________________
¿Y si buscamos alternativas para poder comunicarnos?
María es una niña de 5 años con muchas ganas de comunicarse con el mundo y poder explicar todos aquellos pensamientos que rondan por su cabeza. A menudo no comprende muchas cosas de su entorno y no puede ni sabe cómo pedir ayuda para poder entenderlo. No ha desarrollado el lenguaje ni presenta intencionalidad comunicativa. Esto crea mucha frustración en ella y hace que a menudo lo muestre a través de “rabietas” y malestar. Las personas que tiene a su alrededor no saben muy bien qué le pasa, ni tampoco saben cómo ayudarla.
El profesional que atiende a María, ha informado a su madre de un sistema de comunicación alternativo y aumentativo que se llama PECS (Sistema de Comunicación por Intercambio de Imágenes) y que puede ayudarla a comunicarse de una forma funcional. Sin embargo, ella se plantea muchas dudas y tiene bastantes miedos sobre este sistema:
- ¿Si utilizamos este sistema, esto querrá decir que no desarrollará el lenguaje?
- ¿Y si en lugar de ayudarla, nos interponemos en el curso de su proceso evolutivo?
- ¿Esto lo sabrá generalizar a todos los contextos en los que se relaciona?
Se decide hacer una reunión conjunta con la escuela y los profesionales que trabajan con María para valorar si cumple los criterios para utilizar este sistema de comunicación, y así poder informar posteriormente a su familia de las ventajas de esta intervención.
En las últimas entradas al blog os hablamos sobre los Sistemas Aumentativos y Alternativos del Lenguaje (SAAC). En este caso, nos centraremos en el sistema de comunicación por intercambio de imágenes PECS, desarrollado por Frost y Bondy en 1985, basado en los principios del Análisis Aplicado de la Conducta y en el libro de Skinner “La Conducta Verbal” (Frost y Bondy, 2002).
Este sistema fue desarrollado para aplicarlo a personas que presentan Trastorno del Espectro Autista (TEA) y otros trastornos de la comunicación social con ausencia de lenguaje, con el objetivo de poder desarrollar sus habilidades comunicativas funcionales en los diferentes contextos. El uso del sistema PECS está basado en la evidencia científica, y ayuda a que los niños encuentren un apoyo con el que sean capaces de desarrollarse verbalmente, pudiendo así estructurar y conjugar frases, y en algunos casos llegar a desarrollar el lenguaje (Frost y Bondy, 2002).
El sistema PECS consta de una serie de fases muy concretas, estandarizadas y consecutivas de intervención. Se inician con el intercambio de una imagen de un objeto deseado por parte del niño a un “receptor comunicativo”, con el propósito de recibirlo de forma inmediata, obteniendo así el primer acto comunicativo. El sistema continúa avanzando mostrando la discriminación de imágenes hasta llegar a crear oraciones sencillas. En fases más avanzadas, es cuando se enseña a los niños a hacer comentarios y contestar preguntas directas, aprendiendo así una variedad de estructuras gramaticales, relaciones semánticas y funciones comunicativas funcionales.
Antes de aplicar este sistema es necesario evaluar y establecer una jerarquía de preferencia de los reforzadores del niño, es decir, aquellos objetos que son de su interés y que le motivarán a empezar a hacer sus primeras demandas.
Una vez realizada esta primera evaluación ya se podrá empezar a aplica el sistema PECS:
– Fase I (Cómo comunicarse)
El objetivo es que cuando el niño vea su objeto preferido (reforzador), recoja su imagen y la proporcione al entrenador. Consecuentemente se le proporcionará a cambio el objeto deseado. En esta primera fase requiere de un entrenador y una tercera persona (ayudante físico) que ayude al niño a poder hacer el gesto de coger.
– Fase II (Distancia y persistencia)
Su propósito es que el niño sea capaz de coger la imagen que quiere y moverse hacia el entrenador captando su atención, dejando la imagen en su mano. Será importante que lo generalice en diferentes distancias, lugares y personas.
– Fase III (Discriminación de imágenes)
El objetivo de esta fase es que el niño pida los objetos deseados, seleccionando entre las diferentes opciones de imágenes la más apropiada, dirigiéndose al receptor comunicativo y dándole la imagen.
– Fase IV (Estructura de la oración)
Su propósito es que el niño empiece a pedir objetos que estén presentes o no, mediante el uso de oraciones que se inicien con la imagen/símbolo de “quiero”.
– Atributos y vocabulario adicional
Consiste en hacer uso de atributos como colores, formas, tamaños, entre otros, a la hora de hacer peticiones.
– Fase V (Responder a: ¿Qué quieres?)
El objetivo en esta fase es que el niño pida espontáneamente una variedad de objetos y conteste a la pregunta “¿Qué quieres?”.
– Fase VI (Comentar)
En esta fase final, el objetivo consiste en que el niño comente cosas sobre su entorno de forma espontánea y como respuesta a una pregunta: ¿Qué quieres? ¿Qué ves? ¿Qué tienes? ¿Qué escuchas? ¿Qué es?
Es necesario que todas estas fases descritas se lleven a cabo en todos los contextos donde el niño se desarrolla. Es importante que se haga un seguimiento muy estandarizado con el objetivo final de que el niño sea autónomo y utilice una libreta de comunicación en todos ellos. De esta manera, niños como María, tendrán la posibilidad de poder comunicarse y reducir así las conductas disruptivas.
Esperamos que esta nueva entrada al blog haya sido de su interés. Si queréis más información sobre este tema, podéis hacérnoslo saber a través de vuestros comentarios.
¡No olvidéis compartir esta publicación en vuestras redes sociales!
Hasta la próxima.
El equipo de psicólogos/as de TEAMAR.
Fuente
Frost, L. y Bondy, A. (2002). The picture Exchange Communication System Training Manual (2ª ed). Madrid: Pyramid.
Comentaris recents