Un dels dubtes més comuns expressat per les famílies ha estat, des de sempre, si era bo, o no, que els seus fills o filles sapiguessin el diagnòstic.

No és fàcil rebre un diagnòstic. És comú parlar amb famílies que han visitat multitud de serveis de salut mental durant anys on la seva criatura ha estat diagnosticada de diverses maneres. “Primer ens van dir que era un endarreriment en el desenvolupament, la gent ens deia que el que li passava a la criatura era que estava malcriada i punt, però després ens van dir que era molt mogut i potser tenia TDAH, un senyor ens va dir que veia un bloqueig emocional, després els va preocupar que semblava aïllat i van iniciar un grup, i va millorar però no va ser fins que va arribar a tal professional que va passar unes proves i va fer unes entrevistes amb l’escola i la família que no ens va dir que tenia TEA.”

Després d’un recorregut que s’ha viscut com una carrera de fons, trobem dues formes de rebre el diagnòstic per part de la família: incredulitat i cansament “No, no ho veiem; dintre d’un parell de mesos ens dirà que té qualsevol altra història.” o alliberament “Per fi encaixa tot, ara tot cobra sentit…”   

Com dèiem, la família ho pot viure molt diferent, però tornant a la pregunta inicial… i com rebrà la persona amb TEA el seu diagnòstic? Cada persona és un món, i com a tal no hi ha una resposta unànime. El que sí podem afirmar és que si bé potser el nom de “TEA” per se no ens diu gaire, conèixer les diferències individuals i característiques personals de cadascú englobades dins del diagnòstic pot ajudar a la persona amb TEA a poder treballar-les i poder avançar dins el seu desenvolupament.

Posem com a exemple un infant que no hi veu bé. Mai ha tingut cap altre tipus de visió més que la visió borrosa que li permeten veure els seus ulls, pel que no té consciència de tenir aquesta problemàtica. A l’escola el titllen d’inatent, no llegeix bé, no segueix el que es posa  a pissarra… de cop i volta li avaluen la vista i… Ulleres! Millora el seu rendiment, atenció, benestar… i autoestima. Si es posa les ulleres cada dia és capaç de compensar la seva problemàtica.

En el cas del TEA la situació és similar. Si la persona no és conscient que té una problemàtica determinada, no serà conscient, tampoc, de la necessitat de buscar estratègies compensatòries. Quan pren consciència de la dificultat en les habilitats socials, en la gestió socioemocional, sobre la flexibilitat cognitiva o qualsevol altre aspecte, té l’oportunitat de treballar-se i posar-se les “ulleres” necessàries per a poder millorar l’adaptació en aquests aspectes.

Ser conscient de les dificultats permet millorar l’adherència al tractament, posar solució a allò que abans no s’era conscient, reduir l’ansietat que tot plegat genera, i saber que no s’està sol, sinó que allò que tinc és quelcom comú, permet sentir que hi ha un suport darrera que davant la solitud que es pot sentir en la incomprensió i el veure’s diferent i no comprendre per què.

Així doncs, saber que tinc TEA m’allibera o m’encadena? El nom “TEA”, probablement, m’és indiferent, cada infant dóna senyals de voler saber-ho o no, i això és quelcom que s’ha de respectar. Tot i això, comprendre que hi ha una sèrie de diferències individuals, les quals poden estar generant-lis un malestar significatiu, que són compartides per altres persones, i en les que se’ls pot acompanyar per a reduir-ne el malestar, sí pot resultar un alliberament. I amb sentències com “no entenc per què fan això els meus companys”, “em veig diferent als altres…”, “és que no m’entenen!”, “per què vaig al psicòleg?”, “per què he de treballar aquestes coses jo?” o “per què sóc diferent a la resta?”, ens estan començant a donar senyals de voler saber-ho, i és un bon moment per a treballar el diagnòstic.

Per últim, val a destacar que no sempre serà un bon moment per a comunicar-ho; hi haurà persones qui no es plantegen la diferència vers els seus iguals, així com d’altres que no estan preparades per a assumir el que un diagnòstic comporta. En aquests casos treballar-lo seria quelcom negatiu, probablement, doncs el més comú és trobar-se amb respostes reactives, negació o ràbia que no afavoriran el benestar de la persona ni els objectius terapèutics.  

Esperem que hagueu après moltes coses i que us hagi agradat aquesta publicació! Com sempre, ens encantarà que la compartiu per les diverses xarxes socials i que ens doneu un súper LIKE!

El proper juernes, més!!

L’equip de Psicòlegs i Psicòlogues de TEAMAR

Font de la imatge: http://static1.squarespace.com/static/58dc9411893fc0b962fa3950/58e29ed76fd27c13f413fa3e/58e2a0ac6fd27c13f41439cd/1491248948255/?format=1500w