Avui és Tots Sants, un dia de reunió familiar per recordar aquells qui ja ens han deixat. Algunes famílies s’uneixen al cementiri per visitar als seus difunts, altres simplement es reuneixen per a dinar, mentre que d’altres potser seguiran planyent…

La mort és quelcom que ens pot espantar, pel desconeixement, per la incomprensió, i pel xoc de realitat que suposa quan algú proper a nosaltres mor. Això ens recorda que no som eterns, i ens recordarà en moltes ocasions les ganes que tenim de viure, guanyar experiències, compartir amb els nostres éssers estimats, conèixer el món i fer… Però, més enllà del carpe diem, quan algú ens deixa, suposa un moment de canvi profund a la nostra vida, el qual ens deixa una ferida que hem de sanar. El dol.

Quan apareix el dol? El dol apareix no només davant una mort, sinó quan hi ha una situació de canvi significativa amb una vinculació emocional important. Quan els fills s’independitzen de la llar, quan un amic es muda lluny, quan deixem l’escola de primària, quan hi ha una ruptura sentimental, un divorci… El dol és un procés natural que el nostre cervell segueix per a poder adaptar-se a una situació nova, i que, degut a la importància que tenia allò que l’ha causat, ens hem de preparar poc a poc per a poder-la afrontar.

Existeixen molts models sobre el dol, però un dels més reconeguts és el de la Psicòloga Elisabeth Kübler-Ross. Segons el model de Kübler-Ross, el dol moral consta de 5 fases les quals no són lineals, sinó que s’intercalen entre elles i es repeteixen sovint:

  • La negació: Per tal de protegir-nos davant la intensitat de la notícia, a l’inici es crea una situació de negació, on es resta importància a allò que ha passat. En aquesta fase hi ha una sensació d’aplanament emocional, de shock o incredulitat, de no voler pensar en la pèrdua com a quelcom definitiu.  
  • L’ira: Es caracteritza per sentiments de frustració i impotència al no poder canviar allò que ha passat. En aquesta fase solen aparèixer sentiments de culpa, també, culpant-se a un mateix o a tercers de la pèrdua.
  • La negociació: Buscar solucions a una situació que no en té. Intentar recuperar la parella, intentar trobar una cura miraculosa…
  • La depressió: En aquesta fase la persona assumeix la pèrdua, i se n’adona del caràcter irrevocable. Aquest fet genera tristesa, aïllament social, apatia.
  • L’acceptació: Aquesta última fase és una evolució de la tristesa, quan la persona definitivament comprèn que la pèrdua viscuda és quelcom natural i amb aquesta comprensió arriba un estat de calma.

 

Abans dèiem que el dol apareix davant les situacions de canvi emocionalment significatives. Com bé hem explicat en nombroses ocasions, en el cas de les persones amb TEA els canvis solen ser una situació que les desestabilitza i els fa perdre l’estructura, donant com a resultat una desregulació emocional significativa. Davant d’un canvi tan important com aquest caldrà fer un bon seguiment per a ajudar-les a gestionar-lo.

Així doncs, arribats a aquest punt, ens agradaria oferir-vos uns consells per a saber com afrontar una situació de canvi important, com davant la mort d’un ésser estimat:

  • Sinceritat: Parleu. Parleu sempre, i amb transparència. A vegades per sobre-protegir, ocultem la informació d’una malaltia o la situació terminal d’un ésser estimat. Això només portarà a una sensació d’engany i de desprotecció, i a no poder prendre decisions quan encara s’hi és a temps, que portarà fàcilment a passar un dol patològic.
  • Proporcionar la informació adaptada a la persona: Segons l’edat de la persona amb qui estiguem parlant, oferirem la informació de manera que la pugui comprendre. A més, si es tracta del primer contacte amb la mort, és bo validar els sentiments que pot sentir l’infant, ja que és quelcom nou per a ell. Així doncs, per exemple, a un infant de 6 anys podem explicar-li que no tornarà a veure el familiar perquè ha mort (si la família creu en alguna religió, pot donar la explicació d’aquesta), i a més, serà bo explicar-li que no en té ningú la culpa d’allò, i anticipar-li que durant uns dies o setmanes veurà que la gent al seu voltant està trista, que plora, i que a ell també li pot passar, que és perfectament normal. Però que al cap d’un temps, ja no hi pensarà tant, i que això també és normal i està bé. Que pot riure, i passar-s’ho bé a vegades, i d’altres estar trist o enfadat, i que això també és normal. i que, poc a poc, arribarà el dia que pensi en el seu familiar i que veurà que ja no plora amb la mateixa intensitat, o que ja no es posa tan trist. I que això també és normal i està bé que passi.  
  • Proporcionar la quantitat informació que l’altra persona us demani: Hi ha gent que vol saber molt i d’altra que no tant. Si bé sempre serà bo parlar, també és bo limitar la quantitat d’informació a aquella que ens demanin (adaptant-nos a l’edat de la persona).
  • Obrir la porta a parlar-ho amb ell quan ho necessiti: Com us deiem abans, parlar és important. Parlar-ho ajuda a gestionar-ho i a sanar. Si el vostre fill o la vostra filla us demana de parlar-ho, o veieu que li podria anar bé, podeu treure el tema, o li podeu oferir que ho parlin amb vosaltres. La transparència i una comunicació oberta ajudarà a tot el nucli familiar a gestionar la situació.

 

Per últim, només ens queda desitjar-vos que tingueu una bona diada de Tots Sants amb els vostres i que compartiu amb ells els aprenentatges que hagueu pogut treure d’aquest text.

 

L’equip de TEAMAR