Famílies, aprofitant que el darrer cap de setmana vam fer el dinar de Nadal de l’esplai, aquesta setmana volem encaminar la nova entrada del blog cap aquesta temàtica: Sortir a menjar fora.

Imagineu-vos que, a més de lidiar amb les dificultats naturals dels nostres fills/es, ho hem de fer fora de la nostra zona de confort, davant d’altres persones, famílies o de gent treballant. Afegim-li també que es tracta d’una situació diferent a la rutina del nen, on es perd l’estructura habitual que ell té casa i que, pel fet de sortir fora, és més fàcil que el nostre nen/a es desreguli emocionalment per la il·lusió (o no) de menjar fora.

A qui és quan ens comencem a imaginar “què farem si el nen fa els seus habituals sorolls estranys?”, “què faig si es posa rígid amb el menjar de la carta?” o “i si molesta a la resta de la gent que va a menjar fora i està tan tranquil·la?”. En aquests moments és quan aquesta sortida ens comença a semblar més un repte que no una activitat agradable, i acabem mentalitzant-nos com si haguéssim de córrer un marató.

Vist així, és possible que fins i tot de vegades preferim deixar-ho per més endavant o obviar aquesta possibilitat. Però, no creieu que aquesta visió, tot i tenir un fonament pot ser una mica fatalista? Descrit així segurament sí, però, un cop ens trobem davant aquesta “prova”, molts podem acabar claudicant per la por que els nostres fills (i també nosaltres mateixos com a pares o família) quedin etiquetats i puguin ser mirats de manera diferent per els altres.

Un article divulgatiu anglès, on us posem l’enllaç a sota per si és del vostre interès, explica la reacció que va tenir el propietari d’un restaurant davant d’un pare que li va anar a preguntar si era possible venir a dinar amb el seu fill (que té autisme) al restaurant, ja que de vegades feia sorolls estranys, moviments rars amb les mans (manierismes) i que això podia molestar a altres persones. El propietari, incrèdul, va dir que això no hauria ni de ser una pregunta, ja que el seu restaurant era un lloc públic i, per tant, tothom era benvingut.

La discriminació és un gran problema en la nostra societat, i afecta veritablement a persones amb diverses discapacitats, ho sabem i en som conscients. Malgrat això, hi ha vegades que cometem l’error de discriminar nosaltres mateixos, no atenent a que els nostres fills/es tenen les seves necessitats i que també volen ser membres d’una societat plenament funcional.

Com ho fem això? Doncs en el moment en que claudiquem i ens prohibim fer certes coses per no haver de patir les mirades inquisitives de les persones del nostre voltant. Tot i pensar que ho fem en pro del bé del nen/a (o del nostre mateix), en realitat, estem etiquetant-lo com que no és prou apte per anar a aquest lloc. És aquesta l’educació i conscienciació que volem que tingui la gent del nostre voltant? Nosaltres jutjarem d’aquesta manera a una persona que entrés amb cadira de rodes o a una persona amb sord-mudesa?

És clar que no, quina bogeria!! Però aquestes persones tenen també (com els nostres fills) unes necessitats especials, com per exemple, una persona amb cadira de rodes necessita un espai més ampli per poder passar amb la seva cadira.

El passat dia 3 de desembre va ser el dia internacional de la discapacitat, una data important per trencar certes barreres de pensament i agafar sensibilitat amb la idea que no hi ha discapacitat, sinó necessitats diferents entre les persones. Al igual que el propietari d’aquest restaurant va demostrar, tots necessitem entendre i agafar consciència, no de que hi ha persones amb dificultats i altres que no, sinó que les persones tenim diferents necessitats. D’aquesta manera s’acabaran TOTES les etiquetes.

 

Si us ha agradat, pots compartir aquesta entrada amb els seus companys de treball, amics i familiars, i també pot donar-nos un gran LIKE a les xarxes socials!

Us esperem aquí a una setmana, amb noves recomanacions, consells i idees en un nou article!

Fins a la pròxima!

L’equip de Psicòlegs / es de Team.


 

Capacitados, discapacitados… o no, ya nos hemos ETIQUETADO!!

Familias, aprovechando que el último fin de semana hicimos la comida de Navidad del esparcimiento, esta semana queremos encaminar la nueva entrada del blog hacia esta temática: Salir a comer fuera.



Imagínese que, además de lidiar con las dificultades naturales de nuestros hijos / as, lo tenemos que hacer fuera de nuestra zona de confort, frente a otras personas, familias o de gente trabajando. Añadimos también que se trata de una situación diferente a la rutina del niño, donde se pierde la estructura habitual que él tiene casa y que, por el hecho de salir fuera, es más fácil que nuestro niño / a se desregule emocionalmente por la ilusión (o no) de comer fuera.



A quién es cuando nos empezamos a imaginar “qué haremos si el niño hace sus habituales ruidos extraños?”, “¿Qué hago si se pone rígido con la comida de la carta?” O “y si molesta al resto de la gente que va a comer fuera y está tan tranquila? “. En estos momentos es cuando esta salida nos empieza a parecer más un reto que no una actividad agradable, y acabamos mentalizándose como si tuviéramos que correr un maratón.



Visto así, es posible que incluso a veces preferimos dejarlo para más adelante o obviar esta posibilidad. Pero, no cree que esta visión, a pesar de tener un fundamento puede ser un poco fatalista? Descrito así seguramente sí, pero, una vez nos encontramos ante esta “prueba”, muchos podemos acabar claudicando por el miedo que nuestros hijos (y también nosotros mismos como padres o familia) queden etiquetados y puedan ser mirados de manera diferente por los otros.



Un artículo divulgativo inglés, donde os ponemos el enlace abajo por si es de su interés, explica la reacción que tuvo el propietario de un restaurante frente a un padre que le fue a preguntar si era posible venir a comer con su hijo (que tiene autismo) en el restaurante, ya que a veces hacía ruidos extraños, movimientos raros con las manos (manierismos) y que esto podía molestar a otras personas. El propietario, incrédulo, dijo que esto no debería ni ser una pregunta, ya que su restaurante era un lugar público y, por tanto, todo el mundo era bienvenido.



La discriminación es un gran problema en nuestra sociedad, y afecta verdaderamente a personas con diversas discapacidades, lo sabemos y somos conscientes. Sin embargo, hay veces que cometemos el error de discriminar nosotros mismos, no atendiendo a que nuestros hijos / as tienen sus necesidades y que también quieren ser miembros de una sociedad plenamente funcional.

 

Claro que no, qué locura !! Pero estas personas tienen también (como nuestros hijos / as) unas necesidades especiales, como por ejemplo, una persona en silla de ruedas necesita un espacio más amplio para poder pasar con su silla.



El pasado día 3 de diciembre fue el día internacional de la discapacidad, una fecha importante para romper ciertas barreras de pensamiento y coger sensibilidad con la idea de que no hay discapacidad, sino necesidades diferentes entre las personas. Al igual que el propietario de este restaurante demostró, todos necesitamos entender y tomar conciencia, no de que hay personas con dificultades y otras que no, sino que las personas tenemos diferentes necesidades. De esta manera se acabarán TODAS las etiquetas.



Si os ha gustado, puedes compartir esta entrada con sus compañeros de trabajo, amigos y familiares, y también puede darnos un gran LIKE en las redes sociales!

Os esperamos dentro de una semana, con nuevas recomendaciones, consejos e ideas en un nuevo artículo!

Hasta la próxima!

El equipo de Psicólogos / as de Team.