“El que em molesta més en aquest moment en què intento passar desapercebut i controlar les meves manies, és que hi ha una colla de graciosos de la meva classe que han decidit passar tot el pati imitant la meva manera de moure i de caminar. Si no els sentís, no seria un problema, però allà no puc evitar-los, ja que són una dotzena “…” ja vaig intentar parlar amb la tutora, però després que els tirés la bronca van venir de seguida a dir-me que era un boques i un mongolo , és a dir que descarti aquesta solució a l’escola i encara menys explicar-ho als meus pares. “

Aquest fragment pertany a el llibre “He vencido al bullying!”, i és el testimoni de l’Hugo, un noi amb TEA que narra la seva experiència d’assetjament escolar.

De vegades, un es troba en situacions horribles en què no reacciona (o no ho fa com desitjaria) perquè té massa por de la persona que té al davant i que li està molestant. El risc que correm si no fem res per evitar el bullying és que no acabi mai, i aquesta situació tan desagradable afecta tant a neurotípics com a nois i noies amb TEA.

Però, per què les persones amb TEA són més vulnerables a aquest cruel fenomen?

Sabem que els nostres nois i noies tenen dificultats amb les relacions socials, identificant dobles sentits o males intencions, però això és només un afegit a el problema, no el tema principal. Es tracta d’una qüestió de vulnerabilitat, no si una persona és feble o ximple, sinó dels aspectes on una persona pugui estar més insegura. Una persona pot ser vulnerable per molts motius i sempre són relatius a el grup en què es trobi. De la mateixa manera que hi ha persones amb TEA que pateixen assetjament escolar, hi ha molts que no ho pateixen malgrat les seves dificultats. Per això, en comptes d’enfocar el problema en les característiques de la persona amb TEA, cal atendre la seva vulnerabilitat en aquest context puntual en què està immersa i amb el qual interactua constantment.

Més que parlar de perfils de víctimes, resulta més útil parlar de factors de risc, de característiques probables de vulnerabilitat. Així doncs, els nois i noies amb TEA semblen tenir menys amistats, relacions de menys qualitat i menys duradores. Aquesta manca de suport social és un factor de risc essencial per a ser víctima d’assetjament. Per tant, formen un grup de risc vulnerable al maltractament i tenen més probabilitats de ser victimitzats / es. De totes les condicions, les persones amb TEA són el col·lectiu amb més risc.

Quines senyals d’alarma puc veure si el meu fill o filla no comunica o no s’adona del que passa?

Algunes de les senyals més clares són:

Pèrdua o dany en llibres, roba i motxilla.  Tristor o irritabilitat major a l’habitual.
Ferides o blaus al cos.Pèrdua d’interès per activitats que abans li agradaven.
Augment d’estereotípies, preguntes repetitives, tics nerviosos, temors o preocupacions.  Dificultats d’atenció (es mostra distret/a, oblidadís/a).
Es mostra hipersensible o reacciona de manera exagerada davant petits incidents, es mostra nerviós/a.Resistència o rebuig a anar a l’escola.
Més aïllament, menor comunicació (parla i es comunica menys).Problemes de son.
Mal de cap o de panxa.Qualsevol canvi sobtat o important en la conducta.

Si detecto aquests senyals, què he de fer?

És important mobilitzar-nos activant:

– Els recursos personals del nostre / a fill / a (obrir vies de comunicació i confiança, donar-li eines per demanar ajuda i defensar-se, etc.).

– Avisant a el psicòleg de referència perquè pugui treballar amb ell / a la situació

– Parlar amb el col·legi perquè s’activin els protocols pertinents per fer front a la situació.

– Com a pares, mantenir la calma per poder gestionar la situació de la millor manera possible.

Esperem que us hagi agradat aquest article i que us hagi semblat d’utilitat! Si ha estat així, compartiu-lo i doneu LIKES!

Ens veiem el proper juernes!

L’Equip de Psicòlegs i Psicòlogues de TEAMAR

____________________________________________________________________

“Lo que me molesta más en ese momento en que intento pasar desapercibido y controlar mis manías, es que hay una pandilla de graciosos de mi clase que han decidido pasar todo el patio imitando mi forma de moverme y de andar. Si no los oyera, no sería un problema, pero allí no puedo evitarlos, ya que son una docena” … “YA INTENTÉ hablar con la tutora, pero después de que les echara la bronca vinieron enseguida a decirme que era un bocas y un mongolo, o sea que descarté esta solución en el colegio y aún menos contárselo a mis padres.”

Este fragmento pertenece al libro ¡He vencido al bullying!, y es el testimonio de Hugo, un chico con TEA y que narra su experiencia de acoso escolar.

A veces, uno se encuentra en situaciones horribles en las que no reacciona (o no lo hace como desearía) porque tiene demasiado miedo de la persona que tiene enfrente y que le está molestando. El riesgo que corremos si no hacemos nada por evitar el bullying es que no acabe nunca, y esta situación tan desagradable afecta tanto a neurotípicos como a chic@s con TEA.

Pero, ¿Por qué las personas con TEA son más vulnerables a este cruel fenómeno?

Sabemos que nuestros chic@s tienen dificultades con las relaciones sociales, identificando dobles sentidos o malas intenciones, pero esto es solo un añadido al problema, no el tema principal. Se trata de una cuestión de vulnerabilidad, no de si una persona es débil o tonta, sino de los aspectos donde una persona pueda estar más insegura. Una persona puede ser vulnerable por muchos motivos y siempre son relativos al grupo en el que se encuentre. Al igual que hay personas con TEA que sufren acoso escolar, hay muchos que no lo sufren pese a sus dificultades. Por eso, en vez de enfocar el problema en las características de la persona con TEA, hay que atender a su vulnerabilidad en ese contexto puntual en el que está inmersa y con el que interactúa constantemente.

Más que hablar de perfiles de víctimas, resulta más útil hablar de factores de riesgo, de características probables de vulnerabilidad. Así pues, los chicos y chicas con TEA parecen tener menos amistades, relaciones de menor calidad y menos duraderas. Esta falta de apoyo social es un factor de riesgo esencial para ser víctima de acoso. Por tanto, forman un grupo de riesgo vulnerable al maltrato y tienen más probabilidades de ser victimizados/as. De todas las condiciones, las personas con TEA son el colectivo con más riesgo.

¿Qué señales de alarma puedo ver si mi hijo/a no comunica o no se da cuenta?

Algunas de las señales más claras son:

Pérdida o daño en libros, ropa, mochila.  Tristeza o irritabilidad mayor a la habitual.
Heridas o moratones.Pérdida de interés por actividades que antes le gustaban.
Aumento de estereotipias, preguntas repetitivas, tics nerviosos, temores o preocupaciones.  Dificultades de atención (se muestra distraído/a, olvidadizo/a).
Se muestra hipersensible o reacciona de manera exagerada ante pequeños incidentes, se muestra nervioso/a.Resistencia o rechazo a ir a la escuela.
Más aislamiento, menor comunicación (habla y se comunica menos).Problemas de sueño.
Dolor de cabeza o de estómago.Cualquier cambio súbito o importante en la conducta.

Si detecto estas señales, ¿qué debo hacer?

Es importante movilizarnos activando:

  • Los recursos personales de nuestro/a hijo/a (abrir vías de comunicación y confianza, darle herramientas para pedir ayuda y defenderse, etc.).
  • Avisando al psicólogo de referencia para que pueda trabajar con él/ella la situación
  • Hablar con el colegio para que activen los protocolos pertinentes para hacer frente a la situación.
  • Como padres, mantener la calma para poder gestionar la situación de la mejor manera posible.

Esperemos que os haya gustado este articulo y que os haya parecido de utilidad. ¡Si ha sido así, compartidlo y dadnos LIKES!

¡Nos vemos el propio juernes!

Equipo de psicólogos y psicólogas de TEAMAR