Com cada dijous, tornem a ser aquí! Avui volem parlar-vos dels límits que posem als nostres fills i filles. No és tasca fàcil, oi? De vegades ens pot preocupar si semblem excessivament autoritaris amb ells/es, no volem tenir un conflicte, no volem repetir models anteriors que no ens van agradar (“És que el meu pare era tant pesat…!”), i preferim potser tenir una relació d’independència, llibertat i gairebé d’”amistat” amb els nostres fills i filles.

Però… per què són importants els límits? Quan posem límits, no només oferim una estructura comprensible per a ells/es, sinó que també estem fomentant l’autoregulació del comportament i les accions per tal de construir una personalitat sòlida. Els estem ensenyant quins comportaments són adequats en cada circumstància i quins no.

A més, amb els límits, els ensenyem una manera de desenvolupar-se com a persones i establir relacions amb els altres.

Posem un exemple: Imagineu-vos que el/la vostre/a fill/a està jugant amb la consola. És l’hora de sopar i li dieu que vingui a taula. S’hi nega perquè està a mitja partida i no li diem res, és a dir, no li posem cap límit. Quan té gana, o ha decidit que és l’hora de menjar, es posa a plorar i finalment li apropem el sopar a la consola, on se’l menja tot feliç i cofoi

El que hem fet són vàries coses: ensenyar-li que ell/a és l’autoritat, que pot sempre decidir els seus horaris segons les seves necessitats o preferències immediates i, a llarg termini, que si no obté el que ell/a vol, és perquè “els altres” no li ho volen donar, i ell/a és una víctima. No entén que ell/a ha de fer quelcom  per aconseguir el sopar, sinó només queixar-se.

Emperò, si li marquem un límit (“és hora de sopar, així que hem de deixar el joc”), en el que hi pot haver una conseqüència si no ho fa (“no podràs jugar abans de sopar si no pots deixar el joc quan és hora de sopar”), entén que hi ha un horari pautat, que el dret de jugar no és inherent (ha de seguir unes normes) i que hi ha una autoritat que ens explica el límit i ens aplica la conseqüència.

Ep! Però entre poc i massa! Quan fem un excés de límits, hi ha també conseqüències negatives! Per començar, els nostres fills/es poden no interioritzar la responsabilitat, ja que sempre tenen el límit extern, la qual cosa no fomentaria la seva autonomia ni el seu autocontrol.

També, en aquest excés, els nostres fills/es es poden rebel·lar, de manera agressiva o passiva, a la nostra autoritat; assumint aquesta manera d’encarar la vida com a patró habitual de comportament, i comportant més endavant conseqüències relacionals, socials i laborals al llarg de la seva vida.

Finalment, s’ha observat que els nens/es que han estat educats en un entorn excessivament limitant, tendeixen a mostrar baixa autoestima, desconfiança i tendència a la ira i la depressió.

Així doncs, com ho podem fer per fer-ho bé? Us donem alguns consells per tal d’ajudar-vos a trobar l’equilibri:

  • Tenir clar com volem educar: abans de res hem de tenir clar quins valors volem inculcar, quins límits pensem que s’han de marcar i cap a quin camí volem que vagi l’educació dels nostres fills/es.
  • Ser concrets i específics: tots els infants, però sobretot els nens i nenes amb TEA, necessiten que els expliquem els límits de manera concreta, com per exemple, “a casa l’àvia hem de parlar amb un to mig o baix, i hem d’estar asseguts a una cadira”, enlloc de “porta’t bé”. Així, els serà més fàcil comprendre què s’espera d’ells/es.
  • Ser ferms i consistents: per a que un límit tingui un sentit i una funció, hem de mantenir-lo al llarg del temps, i hem d’aplicar les conseqüències quan aquest es trenqui. Si no som consistents, l’infant entendrà que si fa certes conductes (cridar, xisclar, trencar coses, pegar…) aconseguirà fer el que vol, fent així un efecte rebot, exacerbant aquestes conductes desadaptatives.
  • Formular els límits de manera positiva: els límits es reben millor si els expressem d’una manera positiva enlloc d’una prohibició negativa. Així, podem dir “només podem jugar a pilota al jardí” enlloc de “a casa no es pot jugar a pilota”.
  • Donar espai i temps per l’aprenentatge: és important que anticipem els límits i apliquem conseqüències adequades al temps que fa que s’ha aplicat aquest límit per primera vegada, i al ritme d’aprenentatge de l‘infant. És a dir, si és la primera vegada que hem aplicat aquest límit, és important procurar flexibilitzar i no ser totalment rígids al no aconseguir al 100% la correcció de la conducta.
  • Valorar els intents i esforços per millorar: de la mateixa manera que posem límits, també és important reforçar tots els intents i esforços per tal de motivar al canvi. D’aquesta manera, l’evolució podrà ser més ràpida i més constructiva per l’infant.
  • Fer al/la nen/a partícip dels límits i normes: si plantegem els límits i les normes raonant-les amb els infants, millorarà la seva comprensió i podran ser capaços de col·laborar en posar-los. A més, així integraran millor els motius i la funció d’aquest límit, fent-los més voluntariosos a seguir-lo. Emperò, tinguem present que no estem negociant! Els límits els seguim posant nosaltres i mantenint-nos ferms.
  • Reconèixer els propis errors: no som perfectes! Els nostres fills i filles han d’entendre que també ens podem equivocar, i que corregir és de savis. Així doncs, al ensenyar-los que tots i totes ens equivoquem i que ho podem corregir, també disminuirem la seva auto-exigència, millorant la seva autoestima i la seva integració dels límits de manera pròpia (i no com quelcom imposat extern).
  • Connectar límits i emocions: és important que els infants entenguin que hi ha una intencionalitat darrere de cada límit i que no s’està aplicant pel “simple gust de posar límits i conseqüències”.
  • Confiança l’un amb l’altre: és imprescindible que hi hagi una confiança mútua i que l’infant la capti. Hem d’intentar entrar en el seu món, empatitzar amb les seves emocions i la seva situació per a adaptar el nostre discurs, i que comprengui que el límit té el motiu que comentàvem en el punt anterior, i no és des d’un punt de vista arbitrari i autoritari de “perquè ho dic jo”.

Esperem que aquesta entrada us hagi sigut molt útil per comprendre la utilitat dels límits, i com posar-los. Si us ha agradat, si us plau, compartiu-ho amb els vostres amics i companys o per les xarxes socials! I tots els LIKE que ens doneu ens encantaran!

Tornem a trobar-nos el proper juernes!

L’Equip de Psicòlegs i Psicòlogues de TEAMAR.

Font de la imatge: http://c-bornthisway.blogspot.com/2011/

—————————————————————————————————————————–

Como cada jueves, ¡volvemos a estar aquí! Hoy queremos hablaros de los límites que ponemos a nuestros hijos e hijas. No es tarea fácil, ¿verdad? A veces nos puede preocupar parecer excesivamente autoritarios con ellos/as, no queremos tener un conflicto, no queremos repetir modelos anteriores que no nos gustaron (“¡Es que mi padre era tan pelmazo…!”), y preferimos quizás tener una relación de independencia, libertad y casi de ”amistad” con nuestros hijos e hijas.

Pero… ¿por qué son importantes los límites? Cuando ponemos límites, no solo ofrecemos una estructura comprensible para ellos/as, sino que también estamos fomentando la autoregulación del comportamiento y las acciones para construir una personalidad sólida. Les estamos enseñando qué comportamientos son adecuados en cada circunstancia y cuáles no.

Además, con los límites, les enseñamos una manera de desarrollarse como personas y establecer relaciones con los otros.

Pongamos un ejemplo: Imaginaos que vuestro/a hijo/a está jugando con la consola. Es la hora de cenar y le decís que venga a mesa. Se  niega porque está a media partida y no le decimos nada, es decir, no le ponemos ningún límite. Cuando tiene hambre, o ha decidido que es hora comer, se echa a llorar y finalmente le acercamos la cena a la consola, donde se lo come todo/a feliz y satisfecho/a.

Lo que hemos hecho son varias cosas: enseñarle que él/ella es la autoridad, que puede siempre decidir sus horarios según sus necesidades o preferencias inmediatas y, a largo plazo, que si no obtiene el que él/ella quiere, es porque “los otros” no se lo quieren dar, y él/ella es una víctima. No entiende que él/ella tiene que hacer algo  para conseguir la cena, sino solo quejarse.

Pero, si le marcamos un límite (“es hora cenar, así que tenemos que dejar el juego”), en el que  puede haber una consecuencia si no lo hace (“no podrás jugar antes de la cena si no puedes dejar el juego cuando es hora de cenar”), entiende que hay un horario pautado, que el derecho de jugar no es inherente (tiene que seguir unas normas) y que hay una autoridad que nos explica el límite y nos aplica la consecuencia.

¡Hey! ¡Pero ni tanto ni tan poco! Cuando hacemos un exceso de límites, ¡hay también consecuencias negativas! Para empezar, nuestros hijos/as podan no interiorizar la responsabilidad, puesto que siempre tienen el límite externo, lo cual no fomentaría su autonomía ni su autocontrol.

También, en este exceso, nuestros hijos/as se pueden rebelar, de manera agresiva o pasiva, a nuestra autoridad; asumiendo esta manera de encarar la vida como patrón habitual de comportamiento, y comportando más adelante consecuencias relacionales, sociales y laborales a lo largo de su vida.

Finalmente, se ha observado que los niños/as que han sido educados en un entorno excesivamente limitador, tienden a mostrar baja autoestima, desconfianza y tendencia a la ira y la depresión.

Así pues, ¿cómo lo podemos hacer para hacerlo bien? Os damos algunos consejos para ayudaros a encontrar el equilibrio:

  • Tener claro cómo queremos educar: ante todo tenemos que tener claro qué valores queremos inculcar, qué límites pensamos que se tienen que marcar y hacia qué camino queremos que vaya la educación de nuestros hijos/se.
  • Ser concretos y específicos: todos los niños, pero sobre todo los niños y niñas con TEA, necesitan que les expliquemos los límites de manera concreta, como por ejemplo, “en casa de la abuela tenemos que hablar con un tono medio o bajo, y tenemos que estar sentados a una silla”, en vez de “pórtate bien”. Así, les será más fácil comprender qué se espera de ellos/se.
  • Ser firmes y consistentes: para que un límite tenga un sentido y una función, tenemos que mantenerlo a lo largo del tiempo, y tenemos que aplicar las consecuencias cuando este se rompa. Si no somos consistentes, el niño entenderá que si hace ciertas conductas (gritar, chillar, romper cosas, pegar…) conseguirá hacer lo que quiere, haciendo así un efecto rebote, exacerbando estas conductas desadaptativas.
  • Formular los límites de forma positiva: los límites se reciben mejor si los expresamos de una forma positiva en vez de una prohibición negativa. Así, podemos decir “solo podemos jugar a pelota al jardín” en vez de “en casa no se puede jugar a pelota”.
  • Dar espacio y tiempo para el aprendizaje: es importante que anticipemos los límites y apliquemos consecuencias adecuadas al tiempo que hace que se ha aplicado este límite por primera vez, y al ritmo de aprendizaje del niño/a. Es decir, si es la primera vez que hemos aplicado este límite, es importante procurar flexibilizar y no ser totalmente rígidos al no conseguir al 100% la corrección de la conducta.
  • Valorar los intentos y esfuerzos para mejorar: del mismo modo que ponemos límites, también es importante reforzar todos los intentos y esfuerzos para motivar al cambio. De este modo, la evolución podrá ser más rápida y más constructiva para el/la niño/a.
  • Hacer al/la niño/a partícipe de los límites y normas: si planteamos los límites y las normas razonándolas con los niños, mejorará su comprensión y podrán ser capaces de colaborar al ponerlos. Además, así integrarán mejor los motivos y la función de este límite, haciéndoles más voluntariosos a seguirlo. Pero, ¡tengamos presente que no estamos negociando! Los límites los seguimos poniendo nosotros y manteniéndonos firmes.
  • Reconocer los propios errores: ¡no somos perfectos! Nuestros hijos e hijas tienen que entender que también nos podemos equivocar, y que corregir es de sabios. Así pues, al enseñarlos que todos y todas nos equivocamos y que lo podemos corregir, también disminuiremos su auto-exigencia, mejorando su autoestima y su integración de los límites de manera propia (y no como algo impuesto externo).
  • Conectar límites y emociones: es importante que los niños entiendan que hay una intencionalidad detrás de cada límite y que no se está aplicando por el “simple gusto de poner límites y consecuencias”.
  • Confianza de uno al otro: es imprescindible que haya una confianza mutua y que el/la niño/a la capte. Tenemos que intentar entrar en su mundo, empatizar con sus emociones y su situación para adaptar nuestro discurso, y que comprenda que el límite tiene el motivo que comentábamos en el punto anterior, y no es desde un punto de vista arbitrario y autoritario de “porqué lo digo yo”.

Esperamos que esta entrada os haya sido muy útil para comprender la utilidad de los límites, y cómo ponerlos. Si os ha gustado, por favor, ¡compartidlo con vuestros amigos y compañeros o por las redes sociales! ¡Y todos los LIKE que nos deis nos encantarán!

¡Volvemos a encontrarnos el próximo juernes!

El Equipo de Psicólogos y Psicólogas de TEAMAR.

 

Fuente de la imagen: http://c-bornthisway.blogspot.com/2011/