Bon dia mares i pares!!

En aquesta nova entrada del blog volem tractar una temàtica que ha tornat a ser un debat d’actualitat des de fa unes poques setmanes: la violència a les pantalles.

Sabem que la major part de les famílies gaudeixen d’algun tipus de plataforma de streaming on es té accés a sèries de televisió i pel·lícules de tot tipus. L’entrada a aquest immens món audiovisual ens pot proveir de continguts molt adequats i educatius pels nostres infants i joves, però també dóna l’opció de visionar continguts que no consideraríem aptes per a ells.

És el que succeeix des que es va estrenar “El joc del calamar”, una de les sèries de ficció més exitoses de Netflix actualment.

És molt possible que aquest títol ens soni perquè hem vist la sèrie o n’hem sentit a parlar, però per als lectors que els hi ve de nou la contextualitzarem:

De què va la sèrie de que en parla tothom?

A grans trets, la història segueix a un grup de persones que viuen una vida precària, ofegades per deutes econòmics i desesperades, a les quals se’ls hi ofereix una suma milionària de diners si participen i guanyen un joc misteriós de supervivència. Un cop els concursants hi accedeixen, comencen a participar en un seguit de jocs de nens com el pica-paret o estirar la corda, on els eliminats del joc són executats d’una forma cruel i macabre. A partir d’aquí, comença una espiral ascendent de violència fins a l’extrem.

Quin és el problema real de tot això?

Per descomptat, no és la sèrie en sí. L’error seria condemnar aquest programa, que amb el públic i context adequats pot ser un bon entreteniment. El problema està en si el públic que la veu i en parla no és l’adequat.

A moltes escoles de diferents països molts nens i nenes han vist aquesta sèrie, en parlen i fins i tot estan reproduint i imitant els jocs que han vist. Un exemple de fins on arriba l’abast d’aquesta sèrie entre el públic infantil i adolescent ha estat que durant aquesta castanyada/Halloween, la disfressa més demanada ha estat la dels personatges de “El juego del calamar”.

Perquè els nens, nenes i adolescents NO l’haurien de veure?

És una sèrie classificada per majors de 16 anys perquè hi podem trobar, entre altres, violència extrema (tant psicològica com física), conductes criminals i sexuals molt inadequades.

Quin efecte pot tenir en els nens/es i adolescents amb TEA?

Aquest col·lectiu és sensiblement més vulnerable donat a que no té la maduresa emocional o el raonament per no normalitzar aquest tipus de continguts. Els nens/es (neurotípics o no) exposats excessivament a la violència en la televisió poden tendir a ser més agressius. Si poden veure espectacles de violència molt realista, que es repeteixen amb freqüència o que la violència no rep càstig, probablement provaran d’imitar el que veuen.

A curt termini, tot i que la major part no presenti cap símptoma, alguns/unes poden patir pors, malsons, etc. I amb tants milers d’espectadors, algun pot arribar a tenir conductes perilloses, com ara imitar els protagonistes més cruels.

A llarg termini, els i les joves que s’exposen a aquest i altres continguts no recomanats (pornografia, videojocs per adults, etc.) acaben creant un efecte acumulatiu que pot dur a una excessiva estimulació, a la hipersexualització, a la banalització de la violència, problemes de comprensió social o de relació, etc.

Què podem fer com a pares?

  1. Respectar les edats mínimes: Primer de tot seguir les recomanacions d’edat mínima indicades a les pel·lícules, sèries i altres productes audiovisuals.
  2. Poder veure-ho plegats: Tot i complir aquesta edat recomanada, és essencial que els pares estiguin al corrent del contingut del que veuen o veure-ho junts per poder donar resposta i explicació a situacions que puguin sorgir.
  3. No crear un tabú: Encara que els nostres fills/es no vegin aquests continguts a casa, és fàcil la seva exposició a fora. És important parlar del tema, que puguin fer preguntes o que puguin expressar la seva curiositat i poder-los donar una resposta adequada a la seva edat.
  4. No ser alarmistes: L’exposició a aquest tipus de sèries no ha de ser una catàstrofe, però tampoc s’ha de banalitzar les conductes que hi apareixen, per tal que els joves ni les normalitzin ni les reprodueixin
  5. Ensenyar a ser crítics: El fet de que els nostres fills i filles sàpiguen utilitzar les noves tecnologies, no implica que tinguin un criteri adequat. És important ensenyar-los a discernir entre lo adequat i lo inadequat i explicar-los el perquè. “El fet de saber caminar, no implica que sàpigues com creuar un pas de zebra o com interpretar un semàfor”.

Esperem que aquesta entrada us hagi resultat d’interès i us convidem a reflexionar-hi!

Víctor Carretero